dimarts, 1 d’abril de 2008

29-30 Març La Mussara-Tarragona

Comença el finde a casa de’n Baldo i la Marta; carreguem la furgo i posem rumb a la Mussara.

Hi arribem amb pluja i boira, una boira espessa que fa que les corbes no s’acabin mai. Arribem al refugi a 1.000m d’alçada, som els primers, però en 15 minuts ja hi som tots i ens disposem a sopar.Tothom treu coses per compartir, que si una quiche d’espinacs, una truita gegant de patates, un brownie, que si carn arrebossada, embotit…no vam passar gana no! Ah i els canalons de carn i bolets i la butifarra amb patates que ens va deixar tastar el Baldo (era el sopar que entrava amb la mitja pensió del refugi). Un cop sopats, vam anar al poble de la Mussara; semblava una pelicula de por. Només posar-nos a caminar per la carretera, amb una boira espessa espessa, hi trobem un arbre caigut que quasi sen’s menja…arribem a l’esglesia i fem d’investigadors, està en runes, i quasi no veiem res. De sobte s’apropa un cotxe i tots apaguem els frontals, ja començem a comentar la llegenda que ens van explicar d’un tal Javier, jeje i clar ens amaguem quan el cotxe arranca i posa els llums en front nostre. Després d’això tornem al refugi i anem a dormir.

Dissabte ens llevem sobre les 8.30h, a les 9h ja som tots abaix preparant l’esmorzar.En Xavi ha portat un fogonet i fem bikinis i escalfem botifarres.. tot un senyor esmorzar! Ens repartim en dos cotxes i marxem cap a la ferrata, no és gaire lluny.
Deixem els cotxes i ens endinsem per un camí selvàtic ple de pedres fins que trobem el peu de via (uns 30min). Aquí començem a pujar un per un la ferrata, la gent que no n’havia fet mai se’n surten molt bé. La ferrata comença vertical, després cap a l’esquerra i després d’un desplom per canviar de cara de paret arribem al que podria ser el final de la primera etapa, on podem descansar tot xerrant i passant fred (pel vent) i veure una petita cova mentre els primers preparen i baixen el rappel de 10m. Un petit embolic amb el meu rappel degut a les cintes posades en doble i la col.locació del marchard (ja ho sé, això no ho hauria de dubtar) fa retardar la meva baixada. Després un pont de màx 3metres i altre cop paret vertical fins dalt. Hi hem arribat tots, hi hem passat més d’hora i mitja pero ha valgut la pena. Acabem l’aventura fent uns quintos al costat del cotxe i xerrant del Bell-lloc vés per on quasi tots hi hem anat i expliquem aventures i anècdotes…juas juas
Seguim el planning proposat i anem cap als avencs de la Febró. Després del desvio de la Mussara i hi ha un petit caminet a mà dreta que serà on metres més endavant deixarem el cotxe. Començem a caminar, el camí es fa divertit i entretingut perquè ara un ara l’altra alguna tonteria, el concurs de la millor foto, el repte de trobar algun espàrrec…res, ens ho passem bé. Després de sentir veus abaix de l’avenc, i de donar unes quantes voltes, trobem el camí de baixada, un camí amb pedres i algun esglaó. Ja som dins de l’avenc, una escletxa impressionant molt semblant a la de Petra, aquesta però amb vegetació. Hi baixem i trobem una colla que practica l’espeleo a la paret de l’avenc. Avancem per l’avenc tot tirant fotos, hi fa molta humitat aquí. Trobem la cova i i entrem amb els frontals, és gran, i té diferents nivells, un fanal nou, la humitat, el fred i una pedra grabada en són algunes característiques ..l’explorem i fem una foto de grup jeje en sortim fora ens espera la Martiña que no ha volgut entrar, ens endinsem més dins de l’avenc a veure si té sortida.
Pel camí trobem uns quants forats que els més aventurers, Baldo, Metal i Jordi s’hi posen.Jaja l’única sortida que ofereix l’avenc és una petita ferrata vertical que decideim pujar ja que en Xavi i la Eli han agafat la motxilla amb els arnesos (ben preparats!), en Baldo i la Marta tornaran per on hem vingut. Un cop tots dalt de la ferrata en Baldo ja ens espera a l’altra costat de l’avenc on per arribar-hi hem de fer un salt a una pedra on hi ha una caiguda de més de 20metres..amb indescició però saltem! El camí de tornada és fa ràpid cap al refugi on després de negar-ho quasi tots, preparem un pica-pica que esdevindrà dinar, primer tots drets però acabem tots entaulats, altra cop quiches, botifarra, embutits…jeje Agafem les coses d’escalada i anem cap al costat del refu on trobem la zona d’escalada del parvulari. Estem fets caldo, jo només pujo una via. La germana de’n Xavi ho prova per primer cop, ho fa molt bé, a més puja molt ràpid. En Jordi també es llueix fent tres o quatre vies i en Xavi i en Metal proven un 6a desplomat amb èxit!! Es veu que els nostres crits i riales d’ànims i emoció els senten en Baldo i la Marta que s’afegeixen al grup…quina tarda!!
Arribem al refu i ens posem a jugar cartes, un joc que ens ensenya en Jordi, i l’uno “a l’estil Cardedeu” a l’altra costat de la taula.
Ens posen el sopar, macarrons i butifarra. Arriben els altres de Cardedeu la Núria, la Pilar, l’Agustí, en Ferran .. que s’afegeixen a la festa que hem muntat d’altra cop cartes i mistela. N’hi ha que sortim fora a fumar, a que s’esbargeixin els gossos…a les 23h el tio del refu apaga les llums de fóra i mica en mica van sortint tots per anar a dormir. A diferència d’ahir avui el cel és estrellat i tenim una vista preciosa del camp de tarragona davant nostra. S’hi està bé xerrant aquí fora, no fa vent…però fa fred, pensem que la mistela i uns petes estaran bé per acabar la nit de dissabte…
Diumenge després d’esmorzar i esperar els caminaires de Cardedeu ens carreguem la motxilla a l’esquena i apa a caminar. Sortim del refu per la carretera, arribem un trencant i començem l’excursió, una pujada forta a la dreta de la muntanya és la que seguim fins arribar dalt on seguirem el GR-172. La pujadeta ens ha deixat ko, després de tot el que vam fer ahir (no parar quiets), ara seguim un camí entre mig del bosc de baixada, i quina baixada…uiuiui això s’haurà de pujar després. Seguim un camí entre vinyes fins que arribem al poble abandonat. Aquí ja no podem més, ens sentim enganyats del que ens havien dit: 10metres de desnivell, i els de davant que no paren.
Ens assentem i diem que marxem, una estratègia super bona perquè els de davant acaben tornant enrera i fan una petita xerrada informativa d’on estem, el que hem fet i el que queda (cosa que s’hauria hagut de fer abans) mentre descansem. Uns 50 minuts de pujada diuen fins arribar a dalt, amb esforços, parades, renecs i emprenyades d’aquelles bones arribem dalt, i clar és un pic, una desil.lusió de no trobar bones vistes o un ermita o jo què sé…caminar per caminar (ah, i vam trigar només 40min) per haver fet un “cim” on no hi ha res?...ja està fet. Ara baixada i dinem on hi ha la bifurcació per tornar a la Mussara o seguir 1.30h més per a fer un altra pic. Obviament nosaltres(tots menys els caminarires) fem el camí de baixada. En Baldo, la Martiña i en Metal fa estona que caminen. Jo els segueixo, un kilometre enrera, sola, disfrutant i pensant..darrera meu el Pahí i més endarrera tota la colla; que ens tornem a ajuntar quan arribem a una casa abandonada. Bromes i rialles, em sembla que això seria el més destacat de la sortida, el bon rotllo que hi ha hagut tot i acabar-nos de conèixer! Arribem al refu a les 16h petadíssims, no ho farem més...però hi hem arribat tots! El planning era anar a Siurana, pero la boira comença a baixar, no veurem res, decidim fer una birra a Vilaplana i marxar cap a casa!!!

Un cap de setmana non-stop, gràcies a tots!!!