CARROS DE FOC

Del 21 al 26 de juliol cinc intrèpids,quasi desconeguts, hem anat a fer Carros de Foc
(--en construcció--)

Carros de foc, una crònica personal més que un itinerari o ruta.

Un sentiment de no voler anar-hi que em va envaïr tota la última setmana, tantes ganes que en tenia!!
Jo ja em veia fent una escapada alternativa a la platjeta… però nop, en tenia ganes i hi vaig anar!
Després de debatir-ho quedo amb en Carles diumenge a les 16.30h a Cardedeu i emprenem un viatge amb cotxe que es fa llarg per la calor, jo no tinc aire condicionat, :(
Arribem prop de les 8h a Ribera de Cardós on ens trobem amb la resta del grup, la Sandra, La Meri i l’Antonio, que preparen un soparet boníssim, al pis de sa germana, que és on dormirem.
Acabem, i desfem i refem motxilles i cap a dormir que demà començem l’aventura.

Ens llevem, crec que eren les 7h, una dutxa i un esmorzar, agafem motxilles i posem camí cap a Espot.
Arribem i aparquem els cotxes, tenim sort el taxi 4x4 ens pujarà en 10min!!!
Ens deixa al costat del llac de St Maurici, carreguem motxilles i ens dirigim al primer refugi Ernest Mallafré, on a les 9.30h ja tenim els fortfaits, i començem etapa.

1era etapa Mallafré-Amitges-Saboredo-Colomers

Deixem l’estany a l’esquerra i passem per davant de la caseta d’informació per a agafar la pista. Una pista per on passen els tot terrenys plena de pols i pedretes que va fent ziga-zagues a mida que la pujada es va intensificant. Ostres amb la pujadeta, si fins i tot jo no sé com pujen els tot terreny tan carregats de gent!!! Arribem a una font on fem la primera parada, res el temps de descarregar les motxilles, beure una mica d’aigua i tornar-hi. En 1.30h arribem a Amitges, un refugi a peu de pista que sembla que tingui moltes places. Tampoc ens hi estem gaire, una barrita i a seguir.
Ara la pista es torna més agradable a la vista després d’uns quants revolts perquè ja començem a trobar estanys. En vorejem uns quants.
*
No sé ben bé quin camí vam fer però vam arribar a Saboredo, per la Sandra el millor refugi, bé, per totes el més autèntic, ara entendreu perquè:

Vam arribar i hi havien tres personatges que hi devien haver fet nit, del refugi no hi havia ningú, bé només tres rucs a la porta del refugi; nosaltres vam seure a dinar. De cop, un noi, que debia rondar la trentena, de mala òstia, cridant i insultant en françès o aranès, pujava carregat amb uns quants paquets a l’esquena…renegava als rucs. Va descarregar, va entrar i sortir del refugi uns quants cops, i de cop suposo jo que per calmar-se, ens diu hola i s’asseu sobre un tronc.Obre una bossa on hi porta flors grogues i després de tallar-hi el tronc les va ficant dins una ampolla. La Meri, la més atrevida, li pregunta per les flors..una manera de treure-li conversa, i poc a poc ens hi anem acostant tots i seient al seu costat. Està fent un licor(aquí no hi direm pas el secret, haureu de pujar a Saboredo per a saber-lo). Total, que ens comenta que ell està casat i que té un fill, i que viu tot sol al refugi, que cada quatre dies baixa a buscar provisions i aprofita per a veure la dona i el nen; realment una vida dura, però li agrada…ens diu que l’hivern és molt dur allà dalt.
Mentre ell xerra jo ja m’imagino el meu propi refugi, no gaire diferent d’aquell, amb el xandall, el gorro de "ceniza", la llar de foc encesa, la sopa al foc…en plan blancaneus i els set enanitos, jaja (el conte infantil, no aquest que esteu pensant tots!!!).
Decidim que ja és hora de marxar i abandonem el refugi tot baixant per on els rucs han tornat espantats abans per la boira deixant el noi i la carrega abaix….ahhhhh!
Us podeu creure que no recordo res de camí, ni ara mateix el refugi, hauré d’esperar a les fotos ;P
*

2ona etapa Colomers-Restanca-Ventosa

No sé com hi vam arribar però érem a dalt d’un coll, on de sobte va i veiem una baixada espectacular, que guai després de la pujadeta una baixada. sisi.. una baixada entre pedres, i ziga-zagues que a causa del pendent és d’aquelles que els genolls fan mal i t’has d’anar frenant amb els pals, i la motxilla que ja apreta als hombros, de baixada és impressionant. Arribem a una esperada esplenada que ja veiem desde dalt amb un llac impressionant, bé tots els que veurem ho són, però quan ets allà l’emoció és forta. El vorejem per la dreta i arribem a una altra baixada aquesta però quasi enmig del riu, de pedra en pedra i vigilant no relliscar. Ara els pals no serveixen de res…després de 1.30h de baixada arribem al refugi uéeeeeee!!!! Com sempre que arribem a un refugi la colla ja reclama el fortfait, jo sense poder ni bufar els trec de la motxilla i pujo escales amunt. Surto no gaire contenta: tinc dues notícies , els hi dic, una de bona i una de dolenta, quina voleu? Em diuen que la bona: només queden 3h!! uéee i la dolenta? Que m’han dit que tothom es salta aquest refugi, i nosaltres sembla que som els únics pringats que hem vingut, perquè sabeu aquesta baixadeta que acabem de fer desde el coll? Doncs ara serà pujada, ja que l’altra camí no està ben senyalitzat, han tret fites i millor no passar-hi! Els hi van canviar les cares, igual que a mi. Tot el dinar renegant, joer amb la pujadeta..que no pot ser… mira si va ser fustre que vam enviar als exploradors Antonio i Carles que anessin fent que nosaltres ja pujariem…pos ens ho vam agafar amb tanta ràbia que en 1.30h vam ser a dalt!!!! Jaja I arribem al coll i trobem una que va ser més llesta que nosatres ja que es va quedar a dalt guardant les motxilles mentre les altres dues de la seva colla baixaven a fitxar. Joer!



3era etapa Ventosa-Llong

Ventosa 6.40matí



Suposadament l’etapa més dura.
I des del sopar que tenia uns nervis a la panxa impressionants. Començem a caminar ja de pujada, avui farem uns 800m de desnivell de pujada. Deixem enrera, el que per a mi ha estat un dels millors refugis pel que fa a la localització; allà dalt enfront del llac, va se com una peli, en la que s’acaba el món i tothom s’asseu damunt d’una pedra per a contemplar la posta de sol i els flaixos de les fotos no paren, i res, un silenci emocionant. En aquest refugi és on vam xerrar amb aquells dos nois que feien el carros de foc quasi corrent, super entrenats de barcelona, els escaladors simpàtics de Girona que anaven a pujar les Agulles

i les dues alemanyes que estaven uns dies de vacances per aquí.
Tornem-hi.
Una pujadeta per un turonet, herba humida, pedretes i sorra fns prop del riu on hi trobem un grup que s’han parat a fer fotos a unes vaques que pasturen i es banyen. Els avançem. Buff, ja veig la pujada! Anem un rere l’altre, la pedrera no permet altra cosa i també avançem a poc a poc, els de Burgos sen’s posen al darrera.Peazo pujada, com la pujaré amb tant de pendent? I només veig roques i més roques. A estones els pals no serveixen de res, els agafo amb una mà i forçant la cuixa salto de pedra en pedra, no avanço gaire depressa, és igual, tothom veig que més o menys va igual que jo, però tots envant. Les típiques parades de 20seg per recuperar aire i seguir tres pedres més amunt. El camí és ple de fites, es fa fàcil seguir-lo. Encara no som dalt i trobem neu enmig del camí. Jo intento evitar passar-hi però hi ha un moment que és impossible pujar si no hi passo.M’hi poso, agafo amb força els pals i intento avançar sense relliscar, no ho aconsegueixo, ho faig un parell de vegades. Seguint les petjades que hi ha dels altres aconsegueixo avançar i tornar a posar-me sobre les pedres un cop més.Un tros més de neu i una escalinata de blocs de pedra donen la benvinguda al coll de contraix; on l’Antonio, càmara en mà em fa la foto finish, que clar com sempre arribo la última no ho sé, però pel que em diu els hi fa a tots! Està atapeït de gent, o millor dit, no és gaire ample; No és ben bé una cresta però entre els de Burgos, nosaltres i una altra colla, sembla les Rambles. Un cop recupero l’alè, penso: "Carai, he pogut i mira tampoc ha estat tan dur el Coll de Contraix!"

Seiem i menjem barrites i fruits secs, la veritat, jo anti barrites i s’ha de reconèixer que m’han anat força bé. La baixada fa por, un tros bastant pronunciat de baixada amb zigazagues de pedra i sorra i un altra part molta pendent i ple de neu L’Antonio baixa corrents i cridant, com caigui es fotarà una bona nata. La Meri baixa quasi esquiant, té una bona tècnica. En Carles la segueix i se’n surt prou bé. La Sandra i jo optem per una opció aparentment més segura, ens posem el xubasquero, tanquem els pals i seiem a terra fent-nos lliscar, jaja res d’èxit! La Sandra va directe a una pedra i no clava els pals per frenar, i a mi se m’aixeca el xubasquero i agafo velocitat amb el cul a terra i els pantalons molls , allà notant cada bony uf!! Jaja Arribem a baix fent conya. Davant nostra, ara ja en terreny plà, com si haguessin caigut del cel més blocs de pedra així tots juntets al costat de l’estany, tornen a ser el nostre camí. De pedra en pedra i perquè no hi ha més remei, jaja.

* seguiré...

4a etapa Llong-Colomina

Ara no recordo el nom del refugi però sé que érem com en una caseta de bosc(Llong). Els lavabos a fora, la zona d’estendre la roba on vam fer una bona estona de xerrada, després d’assegurar la roba amb agulles imperdibles. És on ens vam asseure a la taula amb el grup de francesos que ens haviem anat trobant a llarg del camí… per cert amb un guia molt malcarat. Fixa’t tu com són la gent, que fins hi tot contàven quants trossos de tomàquet de l’amanida tocaven a cada un!!!
Aquest és el refu on ens van donar el llit al costat del tub de la llar de foc, i en el que en arribar també vam fer cua per anar a la dutxa, el refu on ens vam permetre un kit-kat i on després de sopar (o abans, ja no ho recordo) vam anar a fer un voltet fins al llac i no hi vam poder estar gaire a causa dels molts petits mosquits que hi havia i el fred que feia, això sí, a les nits refresca, jo anava amb un pantaló curt i xancles, i el que hagués donat per un xandall!!!
Aquesta etapa va ser la que vaig fer més sola i a la vegada més acompanyada..un camí ja de pujada desde 20m a sortir del refugi.Vaig conèixer una noia que anava amb la seva germana i una amiga , éren St. Cugat, i com més o menys ella i jo anàvem al mateix ritme, vaig deixar que els altres avancessin. Vam xerrar motíssim, va ser durilla l’etapa, la recordo de zigazagues primer, i pedres.També recordo que era la seva última etapa i que anaven una mica forçades de temps.


5ena etapa Colomina-Blanc

La baixada al refugi blanc va ser impressionant. Hi havia dos camins, un seguint al Gr, que és on vam trobar i ja ens vam despedir dels vascos, i l’altra, clar la més llarga , la que vam agafar nosaltres. I cal dir que va ser impresionant, perquè a mida que anaves baixant el paisatge és feia més bonic i fins i tot jo, hi vaig trobar assemblança a les cales de la costa brava; com quan deixes el cotxe dalt i va baixant a poc a poc entre pins, per fi, i veus el mar (en aquest cas el llac)…em va agradar.I allà, les escales que semblaven la fi d’una civilització just al costat del llac. I les cases? Com pot ser que en un paratge tan bonic hi hagi a més a més del refugi, dues o tres cases? i la pregunta seria: Qui es pot permetre aquest luxe de tenir una casa aquí? Flipant!

La sensació i la visió d’un llac que no s’acaba, que el final és com el final del mar que no n’hi ha, és impressionant i més quan es pon el sol ;PAquí també vam fer una jornada de reflexió ja que hi vam arribar cap a les 15h de la tarda, (i va ser una sort impressionant no haver d’anar a cap refugi més pequè va ploure tota la tarda); i després de menjar (aquí sí, un entrepà de truita) i vam fer una migdiadeta. Una sortideta a buscar el famós "pi movistar", que fixa’t tu, movistar i orange sí, però vodafone res de res, snif snif…
Un sopar molt agradable amb la colla de francesos de sempre i una petita anàlisi que va fer la Meri de cadascú de nosaltres. Força bé.
Jo, va ser el dia que em vaig retirar abans a dormir, estava cansada i no em trobava massa bé (res greu) i també va ser la nit que, suposo jo, al tenir una hab per tots cinc i, a les golfes vam dormir tots cinc com cinc angelets i d’una tirada, sense sentir roncs de ningú!!


Última etapa Blanc-Mallafré

Últim dia, últim esmorzar, i els francesos contant si jo tenia més trossos de formtge que ells, i agafant les galetes i posantse-les a les butxaques. Joer…tots seran així ? …¿ ?
Hem de tornar a agafar el GR i anar fins on ens vam trobar als vascos.Hi arribem de seguida. Un cartell ja ens indica on hem danar, el camí es veu perfectament , pujadeta per la carena d’una muntanya. Mica en mica i anar fent. En Carles el primer! Ell no para i de cop ens adonem que hi ha una fita que no ha vist, i mira que és gran, assenyala per on hem de baixar el coll, ell va directe cap al cim: Carles!! I desde el coll mirem abaix, una tartera impressionant on la Meri ja la baixa en plan esquiada. Els altres la seguim amb tota l’habilitat que podem. L’Antonio es posa la genollera i arriba abaix just com nosaltres (aquest quan s’hi posa no te n’adones i ja és a baix). Ell segueix recta avall. Nosaltres anem seguint les fites per la part esquerra fins que ens desvien per la montanya del costat, però no ens perdrem, ja es veuen els prats abaix i la seva ruta i la nostra es creuaran.

Efectivament després d’una mitja hora(bé, quan ets allà les hores passen volan, sense adonar-te'n; el rellotge no et mires, només pensés en fins on has de pujar o quants kilometres falten) llarga sense veure’l, separats per la montanyita ens trobem abaix. Sembla mentida com en un sol dia pot canviatr tant la vegetació. Hem deixat enrera la tartera , les pedres trencacames, i ara passem al costat del riu per enmig d’ortigues i falgueres. Arribem a un prat, i decidim descansar i menjar una miqueta. Aquí hi trobem gent, i gent que no va equipada com per fer carros de foc, fins hi tot nens, això ens assegura que no falta gaire per arribar. Deuen estar fent una excursió desde Mallafré. Entrem en un tros boscós, en plan oso yogui o parc nacional, ja que, ens fan passar per sobre d’un camí "enfustat" que sembla més un jardi botànic xinès, ja que fa la forma , o ara que ho penso... s’assembla molt a l’episodi de bola de drac, del camí cap l’infern, jaja… (sí una mica cabra sí que sóc!). Ja trobem camí normal, i ja veiem antenes... el refu!!! ja hem arribat, que d’hora!!! Ens havíen espantat dient-nos que trigariem 6h, i amb 4.5h ja som aquí!! uéeeeeeeeeee!!!
Un aplaudiment i petons i abraçades!!! Entrem al refugi a segellar l’última casella i a aconseguir la ben i merescuda samarreta!!! Foto finish!!

Un petó i gràcies a l’Antonio, el Carles, la Meri i la Sandra per una experiència tan gratificant!!!!


La veritat és que ara recapacitant i un mes després penso que jo vaig assolir la meva fita que era poder fer-ho.Tanta por al no poder, al anar més lenta,… quan ets allà i t’esforçes, i et sens bé, crec que valen la pena tots els “no puc” que surten de la boca quan no pots pujar més amunt, quan els genolls et fan mal, o quan veus els altres més amunt que tu.. la sensació d’arribar a dalt, i veure allà petit tot el camí que has fet…et fa sentir orgullosa de tu mateixa. I més encara quan ho fas per tu, per demostrar-te a tu mateixa que sí que pots!!
I ara pregunto…no serà semblant el que hauríem de fer en aquesta vida…fer les coses per nosaltres mateixos i sentir-nos orgullosos de com som i del que hem fet?
Uix avui estic filosòfica eh…….