Avui sembla que anem més lents, parem al Bruc a esmorzar i decidim quedar-nos a escalar a Montserrat, a Can Jorba, hi farà bon dia.
El primer dia que ens toca juntes, la Sandra i jo compartirem cordada i tindrem de monitor, el monitor superior, o sigui, en Munta.
Arribem quasi a peu de via, un tros de ferrata ens anima a posar-nos els peus de gat i a provar-la just en el precís moment en què arriben una colla de “pringats-inconscients” (perquè no tenen altra nom) els típics que van 8-9 d’excursió amb texans i sabates, que són “la cuñada y el amigo…” i tal i com van s’agafen a la corda i els més “machitos” cap amunt; clar, nosaltres vam desisitir de pujar i ens vam reunir a peu de via on ja hi havia la juerga muntada.
La cordada de’n Ferranet repassant conceptes, la cordada de’n Jose-Toni-Bart ja de pujada i nosaltres esperant…ara teniem unes vistes impressionants d’un tio que estava assegurant que nens com estava!! i després resulta que en baixar el seu company quasi es lien a òsties(verbals) amb en Ferran i en Munta; ja que es veu que diuen que Tutu vas trepitjar-los a mitja via bla bla bla…(lo típic quan hi ha massa gent).
En Munta puja de primer, el primer llarg, jo la última i recupero material. L’entrada sempre és difícil i em costa. En Víctor, últim a la cordada del costat, es fuma un cigar tot encorat amb la cinta de vida (ostres, això no sé si ho havia de dir). En Jose Luis va molt lent, però ell puja que és l’important!
La Sandra i en Munta ja són a la reunió, jo vaig pujant sentint les ànims i els consells de’n Ferranet a la seva cordada. Jaja tb s’ha de dir els va fer parar-los tres o quatre cops per, càmera en mà, tirar-me alguna foto. Ferran que estan escalant eh!!!!.És obvi que entre queixes i esforços sempre va bé algú que et faci riure jeje TI-BA GRO-GA TI-BA GRO-GA (manera peculiar de cridar) crits que sento constantment i que a mi, em fan riure però, que obviament, quan un fa un esforç i en veu a terra cadascú reacciona de manera diferent.
Arribo a la reunió i res, agafo confiança i pujo de primera tots tres últims llargs, els dos primers força bé, tot fixant-me en en Toni que puja davant meu. A més un diedre maquíssim i bastantes preses d’aquestes que t’agafes amb dos dits ( i no penseu malament), savines seques que no te’n pots fiar i algun que altre replanet on apoyant una mica el dit gros del peu t’aguantes i pujes.
Després d’una segona i tercera reunió còmode, pujo l’últim tram. Després del primer parabolt jo no veig la via, crido als que ja són al cim perquè em guiin i no senten res, jo no sé per on pujar, hi ha una sabina i en Munta em diu que hi posi una cinta, ok. Això es massa dret però no hi ha res, pos res, sense cap mena de seguro pujo els últims, què serien, 10metres? O més, nu sé, ara ja els veig: “Ei, els de dalt, per on es puja?” “Per aquí…” (joer) arribo al cim ja hi són tots nosaltres els últims. Els asseguro d’una sabina i amunt. Els altres ja porten una mica esperant i es decideixen a baixar, ho farem pel joc de l’oca, o sigui fent barrancs.
Nosaltres fem les fotos de rigor, els dos petonets i seiem i menjem una mica, i una mica vol dir com a molt 10min! la vista des del cim és impressionant, ens calçem i caminito avall.La baixada és perillosa, unes pedres que rellisquen i clar estem en un barranc, les posicions per a rappelar no són les millors pero bueno. Després de tres o quatre rappels es forma cua, i els últims, una mica cansats ja de plegar cordes, les tirem avall perquè ena ajudin una mica. Hi ha un moment que m’adormo, s’està de conya aquí a la paret. Ai, que em toca rappelar. Estem cansats, estem tots a peu de l’últim rappel; venga frontals al cap i anem baixant cap al cotxe. Ara posem camí cap a Malanyeu, tots “en expedición”, amb algun que altre despistat. A mi no em senta gaire bé el viatge, em marejo i tinc molt mal de cap..sort que al arribar em prenc una pastilla i amb el sopar ja recupero el color (i no del vinito, que només vaig veure una copeta, em sembla que va ser la ratafia de’n Xicu jeje)!
Un sopar boníssim i agradable a Can Anglada, l’únic bar-restaurant de Malanyeu… Muntem les tendes a la pineda, al costat d’una caravana, i ens assentem en coro tot fent ronda de ratafia, mentre els més agoserats expliquen acudits i jocs de pensar…fins que ja agafant fred ens retirem a dormir.
Em vaig despertar uns quants cops però vaig somiar i tot!!!
Diumenge esmorzem, arriben els de Granollers(Edu and company), els de Mataró(Jaume-Anna-Alfredo-Jordi-Jaume) i res agafem cotxes i cap a Malanyeu. El dia està núvol i hi ha uns núvols, no gaire lluny, d’aquells amenaçadors que preveuen pluja.
Cordada amb la Sandra, al final sí que serem companyes de cordada i de monitor en Sergi, el monitor guapo, que li diuen. Res, caminem una miqueta enmig dels arbres i un paisatge impressionant, unes tonalitats de colors guapíssimes. Arribem a peu de via i la martulinaa venga cap dalt, només faig 4 xapes, pujo força bé, perquè mira, ara m’estic acostumant a mirar més peus que mans i penso que em canso menys i pujo millor, i comença a ploure. Sandra pilla’m! Descanso un moment i veig la reunió dos parabolts més amunt, decideixo abandonar un maillon i baixar. Cada cop plou més i jo allà dalt. Arribo a baix i sembla que va a més…una pluja intensa que deixa la paret molla.
Ara, quan ho tenim tot guardat sembla que ja no apreta tant i que s’esbaeix, i deixa pujar una cordada de dos a la mateixa via que nosaltres i recuperen el maillon.
Ens reunim amb els altres on en Ferranet fa una foto finish, i decidim tornar als cotxes i tirar milles fins a una benzinera on dinarem i farem propostes de quedades i properes sortides. La veritat tots força emiocionats, menys els que han pujat avui matí, que pobres no han pogut er res, i decideixen anar tirant a veure si al arribar a Cabrera no plou i poden fer roco.
La Sandra i jo decidim tirar cap a casa, que ja cansades arribarem a una hora decent per a posar-ho oty en ordre i descansar.Els altres encara després de la pluja, s’aventuren a tornar a les parets a veure si poden fer alguna cosa.
Fotos:
Montserrat - Vies de Can Jorba
Malanyeu - Via: Carla se'n va a la selva
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada