Oliana-Aresta Idílica (Mola de St.Honorat)

Aquest cap de setmana era un d'aquests que estaven destinats a quedar-se a casa.. fins que rebo un sms de l'Anna dient-me que si volia anar a escalar a Oliana. Cómo no!
Quedem a Argentona a les 08.30h, l'Anna i en Tutu són força puntuals. (Jo estic feta merda, la nit anterior he dormit 1.30h! pos sí!). Parem a Barcelona a buscar l'Adrien.
Allò parlant del material, jo no hi he caigut que no tinc casc, sempre me l’han deixat.. doncs ja veieu, parant a Igualada a comprar-ne un (sembla que a Lleida això dels decathlons no existeix) i he acabat pagant 75€ (joer!) per un petzl (gràcies a en Tutu que allò, que som federats, que venim de Mataró...)
A mi em va saber greu allò d’haver de parar, perquè sóc de les típiques que quan es va d’excursió i algú no va preparat i que si ara parem aquí i que m’he deixat allò..i va endarrerint-t’ho tot... no ho suporto …… ho sento
També vam tenir un malentès amb les tendes, volíem fer “càmping » i vam acabar dormint a un hotel-hostal “família Adams “ d’Oliana 22€/pax sense esmorzar!! (Ara jo vaig dormir de pm ;-)).

Som-hi! , pillem la carretera que va cap a la Seu d’Urgell i Andorra; a la zona dels nous túnels entre Oliana i Coll de Nargó, hem de sortir de la carretera a la dreta, per a trobar el pàrquing. A la paret esquerra i una mica abans d’arribar al pàrquing hi ha fites que senyalen el corriol que puja fins a peu de vies: La paret bucòlica

Crec que la que vam intentar fer l’Adrien i jo va ser “pas d’estrets”. La veritat escalar amb una persona que no coneixes doncs és força complicat, allò que TIBA TIBA o deixa’m corda que tibes massa, és força usual.
Ens en vam sortir prou bé, vaig aprendre a fer servir estreps i fifi…es que m’està costant molt escriure tot això perquè diumenge va ser emocionadíssim i clar… passo a diumenge!

Diumenge, despertador a les 08.00h.
Esmorzem a un bar del poble un entrepà de truita i suc de taronja per estar ben preparats!
Sortim d’Oliana i girem cap als indicadors “Peramola-Tragó hotel 4.3km” Agafem l’estreta carretera fins a trobar una pista asfaltada que arriba a l’Hotel de Can Boix on aparquem el cotxe.
Agafem tot el material i seguim la pista que va vorejant l’hotel per la part dreta com diu la ressenya : “ Atravessem l'Hostal del Boix..." en Tutu ho ha explica't millor! Sort que éren 40min, el que ha fet la ressenya els devia de fer corrents..no sé exactament quan vam trigar però jo diria que prop d’hora i mitja llarga amb paradetes de 2min per agafar aire de tant en tant.
Ens costa una mica trobar la via, encara que sí que és veritat que si ens passem de llarg i mirem enrere, es veu de seguida la roca que és.


A peu de via dues galetes i en Tutu i l’Anna comencen la via. Una via que personalment em va costar bastant tot i anar de segona, sort que portava steps i fifi (que m’ha agradat l’invent!). Hi va haver moments de tot.. un moment en el que em pensava que l’Anna després de dir tres o quatre cops que no podia, volia abandonar, jo pensava, si ella no pot jo tampoc, millor abandonem i els esperem aquí...però no, va seguir! ..de no trobar cap presa per a mans ni peus i no arribar a la vaga per a penjar els estreps, fer força amb les dues mans sobre l’estrep i sortir el friend del forat…ah, i como no, les pedretes siempre toca que les agafes i cauen: PEDRA! També em vaig espantar una mica quan l’Adrien, en un pas, em va dir que no podia. Va fer un sake i tot! Ens va costar però la vam fer, gràcies també a les ajudes en forma de vagues i cintes que en Tutu i l’Anna ens van anar deixant.
Total després de quatre o cinc reunions mirem el cel, s’està fent fosc i ens queden dues reunions per arribar a dalt.
En Tutu i l’Anna ja rappelen cap baix. Aconseguim, sin prisa però sin pausa, arribar a dalt just quan el sol es pon. Uéeeeee!!!
Arribem a la fita on ens han deixat la ressenya de la via i amb l’única llum del frontal de l’Adrien, trobem la savina des d’on es rappela. (L’Anna hi havia deixat un mocador a sobre, jo tenia raó, era una senyal!). Muntem el rappel, els avisem, costa molt de comunicar-nos amb en Tutu i l’Anna , hi ha eco i no ens entenem. Faig el rappel de 15m per l’esquerra d’un arbre. Baixa l’Adrien. Veiem que les cordes de’n Tutu encara són al pròxim rappel, els cridem. Entenem que ens les han deixat per rappelar nosaltres. Ens diuen que comprovem si estan ben assegurades. Ho estan. Preparo el rappel i començo a baixar. Es clar sense veure res, jo no porto frontal.

Faig uns 15 metres esquivant arbres i savines i després quedo penjada el buit, a mida que vaig baixant, m’agrada més, als costats no veig res, un llum a baix que és el frontal d’en TUTU, miro amunt IMPRESSIONANT!! Em trobo enmig de tres blocs de roca , una nit plena d’estrelles, que treuen el cap per dalt, ara em sento petita. Jo aquí penjada enmig de res, sort que és de nit, jo no sé si hagués baixat veient això de dia. No, no tinc por, no penso que la corda es pot trencar o que jo puc caure. Paro dos o tres cops per mirar al meu voltant, ha valgut la pena fer tot l’esforç. A cinc metres de baix l’Anna comença a tirar-me fotos. Estic contenta! Em diu que ella s’ha cagat de por, fins hi tot ha plorat!

En Tutu em diu que ha deixat les cordes perquè no les podia treure. Avisem a l’Adrien que se n’asseguri que estan bé. Ell diu que sí, i comença a baixar. Som tots quatre a baix. En Tutu no està tranquil, ara la corda tampoc baixa. És raro. Hem baixat amb un mosquetó entre corda i corda, no es pot haver liat amb cap arbre ni cap savina. En Tutu estira una corda, i amb pèndol, l’Adrien una altra. No passa res, les cordes no es mouen. Hi ha cinc minuts de caos, que deixem les cordes, que truquem que demà no anem a treballar i demà tornem a pujar la via i les recuperem…l’Adrien vol pujar pel rappel i recuperar les cordes. Sembla una bogeria però ell tossut. L’Anna i jo ens mirem, no podrà, no ho ha fet mai, trigarà moltíssim..ell poc a poc va pujant.

És negre nit, comença a fer fred. En Tutu ens diu que ens posem junts tots tres per mantenir el calor. Passem l’estona mirant les fotos que hem fet aquests dos dies, riures, bromes però de xerrar més aviat poc.

Tenim fred i gana, menjem unes quantes panses. Més aviat és una sensació d’aquelles que estàs tan cansada que fins i tot no tens ganes de dir res.Tens ganes de tancar els ulls i ser al teu llitet. Les cordes es mouen. Suposem que ha arribat dalt. Ha recuperat 50 metres!!! Triga una mica però baixa. Arriba a baix i ara sí, es desassegura i tirem les cordes, ara baixen. En Tutu i ell s’abraçen, no ploren perquè hi som nosaltres, es veu que s’han tornat un favor…estan emocionats, tots contents recollim cordes mentres en Tutu prepara el següent rappel.


Som quatre i només disposem de dos frontals. Ja són les 21h, no sabem quants rappels queden per arribar a peu de via, no tenim cobertura.
Rappels enmig de barrancs, ho anem fent així, Tutu davant prepara el rappel i baixa, baixo jo, baixa l’Anna, Tutu va preparant següent rappel, l’Adrien baixa, recull corda… jo diria que vam fer una bona organització.
Arriba un moment que ja no hi ha més per rappelar, jo no sé quans van ser però tres o quatre segurs. Cridem en Tànger. No pot ser, és allà, hem arribat a peu de via, ara segur : hem trobat la bossa d’anacards que li havia caigut a l’Anna abans de pujar! Hi ha ganes de felicitació però encara no som al cotxe i ja són les 23h i escatx. Recuperem les bosses que havíem deixat a peu de via i menjem el formatge, la llangonissa i el pa que ens quedava, fins i tot mig suc de pinya!! Jo per fi em trec l’arnés i vaig al lavabo, ja no puc més, trigo 5min , ara ja estic millor jeje

Ens carreguem les coses i cap abaix. Trobem de seguida el camí. Anem en plan expedición, en Tànger el primer, l’Adrien amb el frontal il.luminant el camí, jo de segona, l’Anna i en Tutu amb l’altra frontal l’últim. El camí es fa llarg, les pedres pesades, no saps on trepitjes i un cop passat el barranc, n’és un camí plegat. Jo només penso que després de tot el que hem passat només falta que ara em reblinqui el turmell i no pugui baixar. Tots fem unes quantes relliscades, només rep el cul, una rascada impressionant. Ara fa calor, m’arremango, el que passa és que no per gaire estona ja que les bardisses em deixen marca als braços. Encara duc el casc posat, no me’l trec. Encara no hem arribat a la senyal de bifurcació cap a la roca fosca, sabem que quan hi arribem serà més o menys la meitat del camí.

Ens parem a mirar les estrelles i a a veure aigua. Les llums taronges de les cases i els cotxes encara es veuen lluny. Continuem. Per fi arribem a la bifurcació, ara sembla que les roques del camí ja no hi són, ara és més bosc, però tot i així no anem més ràpid, jo no m’hi veig només intento seguir els passos de l’Adrien i avisar de tant en tant a l’Anna d’alguna roca. Ella està més contenta, sembla que té una eufòria d’ànims, ella i en Tutu fan broma. Jo no puc, estic cansadíssima. Les mans les tinc inflades, no puc ni arronsar els dits, sort que no porto l’anell. Em diuen que és normal que és de la baixada, que quan arribem a baix ja estarà.

Trobem el riu, i les famoses tuberies que l’Anna vol boicotejar, ara no ens en queden forçes, 5minuts més i ja veiem l’hotel. Hem arribat abaix!! Fem broma de si ens tirem a la piscina de l’hotel o no. En Tutu mou el cotxe, repartim material i l’Anna i jo fem uns entrepans amb pa amb oli i tomàquet, serà el sopar. Ara sí, ens abraçem tots i fem la foto finish, hem arribat tots sans a baix!!!!!!

Són quasi la una de la nit. Pujem al cotxe, i enganxem carretera. Estem cansats, jo m’adormo una mitja horeta, l’Adrien quasi tot el viatge. Parem a una àrea de servei, ara conduirà l’Anna. Fem broma, cantem, arribem a Barcelona, entrem a ronda de dalt sembla que no pugui ser, no hi ha ningú; deixem a l’Adrien.
Arribem a Argentona prop de les 03.10h recullo les bosses i cap a casa.
Arribo, faig dos viatges del cotxe al pis. Em dutxo. Miro el rellotge, són les 03.50h, a les 06.30h sonarà el despertador. M’adormo.

Quadre resum

• 10.29h Hotel Boix
• 12h Peu de via
• 12.33h Tutu i Anna començen a pujar
• 18.33h Final de via Adrien i Marta (posta de sol)
• 19.08h Som tots 4 al final del rappel de 50m
• 20.19h Adrien ha recuperat les cordes
• 22.40h Arribem a peu de via
• 0.41h Hem arribat al cotxe, foto finish.