3 de Febrer - Sol de Mitjanit, Oliana

Aquest diumenge, i després d'adormir-me dissabte a les 22h al sofà de casa (increíble pero cierto!), em llevo a les 06.30h, una dutxa ràpida i carrego totes les coses d'escalada al cotxe.

Una invitació d'en Tutu i l'Anna per anar a Oliana a inaugurar la nova via: Sol de mitjanit.

No em fa mandra agafar el cotxe tan d'hora, és més, en tinc ganes. El dia es lleva gris, agafo l'autopista, em poso a pago manual i sembla que l'home que em cobra quedi estranyat de que tan d'hora una noieta vagi sola i sense disfressar, o sigui acabada d'aixecar.
Arribo a Ponts i hi ha una boira espessa que fa que en un revolt vegi una de les primeres imatges del dia, un sol que treu el cap enmig d'una cortina de boira, que fa que no vegis res a més de quatre o cinc metres.

Arribo a Oliana, truco a l'Anna; sembla que ha perdut l'aposta amb l'Adrien, jo hi he anat (es que els hi fet més d'un cop el salt, so sorry).
Sembla que els altres també acaben d'arribar (la Lu, en Gatsaule, els Kutrescaladors, la Raquel i l'Adrien), ens reunim tots al bar i fem un bon esmorzar mentre en Llorenç i en Tutu ens ensenyen la ressenya de la via. Som 9, farem tres cordades de tres; jo aniré amb en Gatsaule i l'Adrien, la diversió està assegurada!!!!

Pillem els cotxes i, després d'una aproximació de 15min, cap a les 10.15h la primera cordada comença a pujar Llorenç-Anna-Tutu (a mi em posa nerviosa això de mirar com ho fan!). Després la cordada femenina Antxi-Raquel-Lu, quan les miro tot sembla que hagi de ser molt fàcil; però quan em toca pujar a mi, la cosa es complica...jo no tinc aquest nivell, jo no puc, "vaya" merda.. són frases que al llarg de tota la via se'm passen uns quants cops pel cap.

Una via en la que agafes una pedra i sorpresa, cau...PEDRA!!! Una via difícil, i més després de dos mesos de no haver fet res, la primera reunió que faig i no em surt el nus s'autoasegurament amb la corda, ja no recordava com pesa la corda quan assegures!! Una reunió i una altra, les altres cordades avançen més ràpidament, arribem a un punt crític, hem d'utilitzar els estreps i la fifi, grans amics meus!!!

Puja l'Adrien, puja en Gatsaule, la martulinaa es queda penjada i no pot avançar, una falta de tècnica que fa que sorgeixi una ràbia impressionant i que em caigui una llàgrima: jo no puc, jo no en sé, i aquells dos allà dalt de xerrameca amb l'altra cordada!!! Suposo que va ser l'orgull aquest que tenim tots amagat i l'ajuda que, després de cridar uns quants cops cap als de dalt, em van donar, que vaig aconseguir passar el pas d'artificial!! uéeeee!!!
Ara ja estic més tranquil.la, però el temps perdut és gran i l'Adrien farà l'últim llarg de primer enlloc meu.

Arribem a dalt després d'unes quantes fotos a la paret, unes mandarines a la reunió... i voilà, una vista magnífica del panta d'Oliana i la paret de la ferrata Regina, impressionant.

Ni cinc minuts de descans, i és que n'hi havia que ja feia una hora que éren dalt la cresta, la cordada femenina comença a preparar el rappel per baixar. Jo em poso les bambes, reparteixo mandarines i m'adono que ja són les cinc! Unes cinc hores penjada a la paret, i ara em sento en part orgullosa, per haver pujat, i decebuda, per tot allò que encara no sé i haig de millorar.

Ens toca baixar, amb quatre rappels serem a baix. Aquest cop, també ens atrapa a nit, avui sí tenim frontals, i sembla més divertit i tot, quan l'Anna i jo rappelem juntes per guanyar temps!!

Arribem al cotxe, repartim material, per fi vaig al lavabo (al fons a la dreta, com sempre), anem al bar i entre entrepans, birres i gelat, els últims comentaris del dia d'escalada. Ells repassen la ressenya tot fent broma, de fons la tele del bar dona el Barça...sembla que no faran res, com sempre!
Pujo al cotxe, obro la radio.. al penúltim minut el Barça ha guanyat. Em queda una hora i mitja fins arribar a casa, no tinc son, però estic cansada, trobo pluja....

Ha estat un bon dia.... em queda molt per aprendre...