L'àvia ens ha deixat... fa menys d'un any que també ho va fer el meu avi.

Aquestes coses em fan pensar en el sentit que té la meva vida.
Un sentiment de no haver donat tot allò que podia a tothom que ha marxat... com si dins meu existís un racó petit petit on hi tenen cabuda totes les converses que m'hagués agradat tenir, totes les abraçades que no he donat, totes les vegades que m'he estalviat un t'estimo... una sensació de no haver arribat a temps, de què mai sabran realment com sóc!

I llavors penses en què aquest racó no ha d'existir, i et proposes dir i fer allò que penses i demostrar a qui queda com ets... i això costa.

St Elies

Total que m’aixeco el diumenge i em sentia malament per no haver anat a escalar, doncs preparo la motxilla i, allò per netejar-me la consciència, faig camí cap a St Elies.




Sempre que pujo aquí, penso en els meus avis; no sé perquè. És una sensació que tinc que si ells em veiessin estarien orgullosos de mi (els hi agradava la muntanya, hi tinc bon records de tots dos). Hi pujo sovint, quan necessito desconectar, quan necessito sentir-me bé amb mi mateixa… pujo aquí, amb esforç, parant-me i quan arribo em sento bé, penso que ho he tornat a fer, ho he tornat a aconseguir.Deixo el cotxe al trencant de sobre de Can Bruguera, un cop passada la bassa. Allà començo a caminar…terra blanca, refugis del montseny..aquí faig la primera parada, jo m’ofego i, de tant en tant, un minut per recuperar forçes va bé.

Agafo el camí cap a st Elies, passo Can Planell (sempre penso que m’agradaria viure-hi aquí, no em faria gens de por), la font del borrell, segona parada per a beure una mica d’aigua.



I continuo camí cap dalt, pujadeta dels castanyers (amb vistes al Montseny)

i les curves que hi ha dalt ple de moreres (amb vistes al vallès! I jo que quan era petita pensava que quan pujaves a una muntanya i miraves avall, sobre cada poble hi havia el cartell amb el seu nom!!).

Ja hi sóc!

I a dalt, la calma, la tranquil.litat, el sol i el fred, les mosques i les avions, el silenci…




Poc menys de dues hores de pujada, vint minutets encara no a dalt i una horeta i quart de baixada.

I ja tens el cul a lloc, les cames fortes i has fet uns 8km, i a sobre has canviat d'ànim!!! ;-P

24-25 novembre

Cap de setmana amb previsions d’escalada a montserrat, la matagalls-granollers… I després res no surt com pensaves. Un vespre tranquil que només amb una trucada canvia radicalment. Començem anant amb la Esti a donar suport al partit d’handbol de Vilamajor contra Calella (no sé què passa, però últimament perdem!, aquests nois que no es concentren!). Després a les 22h la fira de la tapa a Can Guiu, on ja ens esperaven tota la colla. Que si pulpito, braves, lacón, chocos, pernil…i clar, vinito! Em sembla que mai hi he estat tantes hores en aquest bar.Vam sortir-hi prop de la una, els vaig convèncer per a fer una birra to the Barrock! (total tanquen a les 02.30h, i encara hi havia temps per dormir i anar a escalar).

La lluna plena impressionant…i clar amb la lluna surten els llops, jeje una nit en la que em vaig trobar gent que feia mesos que no veia, i gent que normalment no diu res, doncs la nit de dissabte et paraven per xerrar, i clar parada=birra! O sigui que vaig pillar una de birres, i gratis, que pá qué! I va i em diuen que a St Pere hi ha una festa regaae, llavors va ser quan vaig decidir que l’escalada seria er un altre dia (després de dos mesos de sortir a escalar..els del poble estaven una mica mosques i clar, a mi em diuen concert i em falten ganes!!). Així que xerrant amb un i l’altra, els de la colla van marxar i em vaig quedar a les 03.00h a fóra, amb una rasca que fotia, xerrant amb en Krasty, en Didac i en Chechu, el germà de la Esti..i no us ho perdeu perquè després d'anar a per croassants,
la nostra conversa va ser de receptes de l’Arguiñano…i ara no recordo només que “palitos de cangrejo” i “només per 2euros”. No vam ni arribar al concert, a les 04.15h ja no podiem més de fred i després de dir quatre mil bestieses ens vam retirar.

Excursió - Sta. Fe del Montseny

Aquest dissabte en Baldo, la Marta i jo vam fer una excursioneta a Sta. Fe del Montseny.
Molts de cotxes per pujar-hi, l'aparcament ple i molta gent allà.
Feia fred, però el paisatge s'ho valia.
Ara, el pantà, d'un any ençà s'ha quedat quasi sec, fa pena.

L'anècdota:

Un nen, que com que el pantà no hi ha quasi aigua, baixa abaix i camina pel llit del pantà fins que de sobte cau enfonsat fins a mitja cama (com si fossin "arenas movedizas") ple de fang i sense poder-se moure i vinga cridar:

ell: -mama mama!!... (uns crits)

la seva mare: -surt d'aquí!!!

ell: -no em puc moure!!!!

El nen intentant moure's i avançar i a cada passsa s'enfonsava més (clar, nosaltres vinga riure, tot s'ha de dir que era una colla d'aquests pijos que no vegilen ni nens ni res) i llavors hi va el seu pare l'agafa com pot d'un braç i d'una estirada el treu del fang; com no, amb la corresponent cleca! ....no comments.

Ei, que no hi ha novetats perquè aquesta setmana deixo de banda l'escalada per a cuidar-me i per a disfrutar del meu pisito... ara ja farà una setmaneta que ja hi sóc. Ha costat molts vespres... (és que marxant el cap de setmana, no queda temps per res!!!) ... mica en mica ja l'aniré fent meu.. Ah, ja sé que hi tenim un soparet pendent... em situo i el fem!

______________________________________

Que encara que aquest dimecres he faltat al rocòdrom, he actualitzat els apunts. Coses que anem aprenent...que ens aneu ensenyant... merci.

OLIANA

1.EL BUIT AMB DUES CORDES- (TUTU i ANNA)



2. QUE ES UN FIFI?

Dia 07 de novembre Rocòdrom de Premià

1. PRÀCTICA DEL NUS DINÀMIC o nus UIAA (Ang: Munter Hitch, Italian Friction Hitch)
Nus per assegurar al primer amb total garantia. També permet usar-lo per rapelar en cas de necessitat.
És imprescindible usar-lo amb un mosquetó de seguretat, millor de tanca automàtica i ample ja que el nus passa d'un cantó del mosquetó a l'altre segons de quin cantó de corda s'estira. Vegeu les imatges per a més informació (de fet és un ballestrinque modificat). Té l'avantatge de qué l'aturada en cas de caiguda és dinàmica.
Hem utilitzat aquest nus per assegurar de primer.

2.COM RECUPERAR CORDA
Després de l’experiència de diumenge ara ja sabem la teoria per recuperar corda.
1. Farem un marchard a la corda.
2. Ens penjarem a l’arnés el reverso com si fós una reunió (o sigui, pel costat petit).
3. Ens lligarem una vaga de seguretat llarga de l’arnés i la pillarem al moskata del marchard.
4. Passo la corda pel moskata del marchard tb (aquesta farà de fifi).
5. Amb una altra vaga em fabrico un estrep penjant-la del moskata del marchard.
6. Ara el que cal fer per pujar, és tirar el marchard tan amunt com sigui possible
(apujant la cama que hi tenim la cinta) i agafar la corda que fa de fifi i estirar-la avall mentre, com si pujessim un esglaó, ens posem drets.
Un cop hem aconseguit pujar, ens penjem per estar còmodes i tornem a pujar el marchard amunt i repetim la operativa.

3.El punt tres seria, i és que no sé com explicar-ho, ni dibuixar-ho, el bloqueig d'emergència que es fa amb la corda quan tu estàs assegurant a un que puja de primer (per deixar-lo allà penjat).
Això que passes la corda per dins el reverso...a veure si algú en té un esquema o sinó tornarem a fer-ne un video ;-)

Avui ha tornat.

Camins diferents que s’apropen quan el comandant gira rumb a terra ferma i com una estrella fugaç que només dura un instant, ha durat una nit... i és per sempre.
Una atracció que amb el temps i la distància segueixen allà, un oblit impossible, un cor apedaçat que només aquesta nit ha brillat com si fós nou.
I el destí, sempre en contra, el fa marxar.
I aquesta distància fa que tots dos creixin en si mateixos, i segueixin camins diferents; però aquesta distància fa que una espurna d’esperança torni a revifar dins seu, fins que arribi una altra nit...

gràcies,
t’estim.

Oliana-Aresta Idílica (Mola de St.Honorat)

Aquest cap de setmana era un d'aquests que estaven destinats a quedar-se a casa.. fins que rebo un sms de l'Anna dient-me que si volia anar a escalar a Oliana. Cómo no!
Quedem a Argentona a les 08.30h, l'Anna i en Tutu són força puntuals. (Jo estic feta merda, la nit anterior he dormit 1.30h! pos sí!). Parem a Barcelona a buscar l'Adrien.
Allò parlant del material, jo no hi he caigut que no tinc casc, sempre me l’han deixat.. doncs ja veieu, parant a Igualada a comprar-ne un (sembla que a Lleida això dels decathlons no existeix) i he acabat pagant 75€ (joer!) per un petzl (gràcies a en Tutu que allò, que som federats, que venim de Mataró...)
A mi em va saber greu allò d’haver de parar, perquè sóc de les típiques que quan es va d’excursió i algú no va preparat i que si ara parem aquí i que m’he deixat allò..i va endarrerint-t’ho tot... no ho suporto …… ho sento
També vam tenir un malentès amb les tendes, volíem fer “càmping » i vam acabar dormint a un hotel-hostal “família Adams “ d’Oliana 22€/pax sense esmorzar!! (Ara jo vaig dormir de pm ;-)).

Som-hi! , pillem la carretera que va cap a la Seu d’Urgell i Andorra; a la zona dels nous túnels entre Oliana i Coll de Nargó, hem de sortir de la carretera a la dreta, per a trobar el pàrquing. A la paret esquerra i una mica abans d’arribar al pàrquing hi ha fites que senyalen el corriol que puja fins a peu de vies: La paret bucòlica

Crec que la que vam intentar fer l’Adrien i jo va ser “pas d’estrets”. La veritat escalar amb una persona que no coneixes doncs és força complicat, allò que TIBA TIBA o deixa’m corda que tibes massa, és força usual.
Ens en vam sortir prou bé, vaig aprendre a fer servir estreps i fifi…es que m’està costant molt escriure tot això perquè diumenge va ser emocionadíssim i clar… passo a diumenge!

Diumenge, despertador a les 08.00h.
Esmorzem a un bar del poble un entrepà de truita i suc de taronja per estar ben preparats!
Sortim d’Oliana i girem cap als indicadors “Peramola-Tragó hotel 4.3km” Agafem l’estreta carretera fins a trobar una pista asfaltada que arriba a l’Hotel de Can Boix on aparquem el cotxe.
Agafem tot el material i seguim la pista que va vorejant l’hotel per la part dreta com diu la ressenya : “ Atravessem l'Hostal del Boix..." en Tutu ho ha explica't millor! Sort que éren 40min, el que ha fet la ressenya els devia de fer corrents..no sé exactament quan vam trigar però jo diria que prop d’hora i mitja llarga amb paradetes de 2min per agafar aire de tant en tant.
Ens costa una mica trobar la via, encara que sí que és veritat que si ens passem de llarg i mirem enrere, es veu de seguida la roca que és.


A peu de via dues galetes i en Tutu i l’Anna comencen la via. Una via que personalment em va costar bastant tot i anar de segona, sort que portava steps i fifi (que m’ha agradat l’invent!). Hi va haver moments de tot.. un moment en el que em pensava que l’Anna després de dir tres o quatre cops que no podia, volia abandonar, jo pensava, si ella no pot jo tampoc, millor abandonem i els esperem aquí...però no, va seguir! ..de no trobar cap presa per a mans ni peus i no arribar a la vaga per a penjar els estreps, fer força amb les dues mans sobre l’estrep i sortir el friend del forat…ah, i como no, les pedretes siempre toca que les agafes i cauen: PEDRA! També em vaig espantar una mica quan l’Adrien, en un pas, em va dir que no podia. Va fer un sake i tot! Ens va costar però la vam fer, gràcies també a les ajudes en forma de vagues i cintes que en Tutu i l’Anna ens van anar deixant.
Total després de quatre o cinc reunions mirem el cel, s’està fent fosc i ens queden dues reunions per arribar a dalt.
En Tutu i l’Anna ja rappelen cap baix. Aconseguim, sin prisa però sin pausa, arribar a dalt just quan el sol es pon. Uéeeeee!!!
Arribem a la fita on ens han deixat la ressenya de la via i amb l’única llum del frontal de l’Adrien, trobem la savina des d’on es rappela. (L’Anna hi havia deixat un mocador a sobre, jo tenia raó, era una senyal!). Muntem el rappel, els avisem, costa molt de comunicar-nos amb en Tutu i l’Anna , hi ha eco i no ens entenem. Faig el rappel de 15m per l’esquerra d’un arbre. Baixa l’Adrien. Veiem que les cordes de’n Tutu encara són al pròxim rappel, els cridem. Entenem que ens les han deixat per rappelar nosaltres. Ens diuen que comprovem si estan ben assegurades. Ho estan. Preparo el rappel i començo a baixar. Es clar sense veure res, jo no porto frontal.

Faig uns 15 metres esquivant arbres i savines i després quedo penjada el buit, a mida que vaig baixant, m’agrada més, als costats no veig res, un llum a baix que és el frontal d’en TUTU, miro amunt IMPRESSIONANT!! Em trobo enmig de tres blocs de roca , una nit plena d’estrelles, que treuen el cap per dalt, ara em sento petita. Jo aquí penjada enmig de res, sort que és de nit, jo no sé si hagués baixat veient això de dia. No, no tinc por, no penso que la corda es pot trencar o que jo puc caure. Paro dos o tres cops per mirar al meu voltant, ha valgut la pena fer tot l’esforç. A cinc metres de baix l’Anna comença a tirar-me fotos. Estic contenta! Em diu que ella s’ha cagat de por, fins hi tot ha plorat!

En Tutu em diu que ha deixat les cordes perquè no les podia treure. Avisem a l’Adrien que se n’asseguri que estan bé. Ell diu que sí, i comença a baixar. Som tots quatre a baix. En Tutu no està tranquil, ara la corda tampoc baixa. És raro. Hem baixat amb un mosquetó entre corda i corda, no es pot haver liat amb cap arbre ni cap savina. En Tutu estira una corda, i amb pèndol, l’Adrien una altra. No passa res, les cordes no es mouen. Hi ha cinc minuts de caos, que deixem les cordes, que truquem que demà no anem a treballar i demà tornem a pujar la via i les recuperem…l’Adrien vol pujar pel rappel i recuperar les cordes. Sembla una bogeria però ell tossut. L’Anna i jo ens mirem, no podrà, no ho ha fet mai, trigarà moltíssim..ell poc a poc va pujant.

És negre nit, comença a fer fred. En Tutu ens diu que ens posem junts tots tres per mantenir el calor. Passem l’estona mirant les fotos que hem fet aquests dos dies, riures, bromes però de xerrar més aviat poc.

Tenim fred i gana, menjem unes quantes panses. Més aviat és una sensació d’aquelles que estàs tan cansada que fins i tot no tens ganes de dir res.Tens ganes de tancar els ulls i ser al teu llitet. Les cordes es mouen. Suposem que ha arribat dalt. Ha recuperat 50 metres!!! Triga una mica però baixa. Arriba a baix i ara sí, es desassegura i tirem les cordes, ara baixen. En Tutu i ell s’abraçen, no ploren perquè hi som nosaltres, es veu que s’han tornat un favor…estan emocionats, tots contents recollim cordes mentres en Tutu prepara el següent rappel.


Som quatre i només disposem de dos frontals. Ja són les 21h, no sabem quants rappels queden per arribar a peu de via, no tenim cobertura.
Rappels enmig de barrancs, ho anem fent així, Tutu davant prepara el rappel i baixa, baixo jo, baixa l’Anna, Tutu va preparant següent rappel, l’Adrien baixa, recull corda… jo diria que vam fer una bona organització.
Arriba un moment que ja no hi ha més per rappelar, jo no sé quans van ser però tres o quatre segurs. Cridem en Tànger. No pot ser, és allà, hem arribat a peu de via, ara segur : hem trobat la bossa d’anacards que li havia caigut a l’Anna abans de pujar! Hi ha ganes de felicitació però encara no som al cotxe i ja són les 23h i escatx. Recuperem les bosses que havíem deixat a peu de via i menjem el formatge, la llangonissa i el pa que ens quedava, fins i tot mig suc de pinya!! Jo per fi em trec l’arnés i vaig al lavabo, ja no puc més, trigo 5min , ara ja estic millor jeje

Ens carreguem les coses i cap abaix. Trobem de seguida el camí. Anem en plan expedición, en Tànger el primer, l’Adrien amb el frontal il.luminant el camí, jo de segona, l’Anna i en Tutu amb l’altra frontal l’últim. El camí es fa llarg, les pedres pesades, no saps on trepitjes i un cop passat el barranc, n’és un camí plegat. Jo només penso que després de tot el que hem passat només falta que ara em reblinqui el turmell i no pugui baixar. Tots fem unes quantes relliscades, només rep el cul, una rascada impressionant. Ara fa calor, m’arremango, el que passa és que no per gaire estona ja que les bardisses em deixen marca als braços. Encara duc el casc posat, no me’l trec. Encara no hem arribat a la senyal de bifurcació cap a la roca fosca, sabem que quan hi arribem serà més o menys la meitat del camí.

Ens parem a mirar les estrelles i a a veure aigua. Les llums taronges de les cases i els cotxes encara es veuen lluny. Continuem. Per fi arribem a la bifurcació, ara sembla que les roques del camí ja no hi són, ara és més bosc, però tot i així no anem més ràpid, jo no m’hi veig només intento seguir els passos de l’Adrien i avisar de tant en tant a l’Anna d’alguna roca. Ella està més contenta, sembla que té una eufòria d’ànims, ella i en Tutu fan broma. Jo no puc, estic cansadíssima. Les mans les tinc inflades, no puc ni arronsar els dits, sort que no porto l’anell. Em diuen que és normal que és de la baixada, que quan arribem a baix ja estarà.

Trobem el riu, i les famoses tuberies que l’Anna vol boicotejar, ara no ens en queden forçes, 5minuts més i ja veiem l’hotel. Hem arribat abaix!! Fem broma de si ens tirem a la piscina de l’hotel o no. En Tutu mou el cotxe, repartim material i l’Anna i jo fem uns entrepans amb pa amb oli i tomàquet, serà el sopar. Ara sí, ens abraçem tots i fem la foto finish, hem arribat tots sans a baix!!!!!!

Són quasi la una de la nit. Pujem al cotxe, i enganxem carretera. Estem cansats, jo m’adormo una mitja horeta, l’Adrien quasi tot el viatge. Parem a una àrea de servei, ara conduirà l’Anna. Fem broma, cantem, arribem a Barcelona, entrem a ronda de dalt sembla que no pugui ser, no hi ha ningú; deixem a l’Adrien.
Arribem a Argentona prop de les 03.10h recullo les bosses i cap a casa.
Arribo, faig dos viatges del cotxe al pis. Em dutxo. Miro el rellotge, són les 03.50h, a les 06.30h sonarà el despertador. M’adormo.

Quadre resum

• 10.29h Hotel Boix
• 12h Peu de via
• 12.33h Tutu i Anna començen a pujar
• 18.33h Final de via Adrien i Marta (posta de sol)
• 19.08h Som tots 4 al final del rappel de 50m
• 20.19h Adrien ha recuperat les cordes
• 22.40h Arribem a peu de via
• 0.41h Hem arribat al cotxe, foto finish.